RONDALLA: I QUEIXALETS TAMBÉ!

I queixalets també!

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila.Un cas gros i esgarrifador, per cert.

Però, primer que tot, anem a situar-nos. Sabeu on està aquest poble? Doncs, està situat al nord de la província d’Alacant, concretament a la comarca de la Foia d’Alcoi.

Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i enciglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. Encara que ara són poc els pobles que conserven aquesta tradició (però els hi ha que segueixen), fer la bugada era una tasca domèstica que consistia en llavar la roba i altres peses a una font enorme pública per a tot el poble. Les dones es reunien i aprofitaven per fer el barret. I us preguntareu, què diu esta de barret? També teixien gorros? Doncs no, fer el barret és parar-se a xarrar a mitan carrer. Poden durar hores i hores. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits... d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

-No aneu de nit a llavar a la font!!- aconsellen les mares a les filles.

És molt important que una vegada situats al poble on passa la història, visualitzeu als vostres cabets la imatge del llavador, un element imprescindible. Penseu passejar per allí de nit, tot sols, escoltant el vent i notant com els calfreds s’apoderen de tots els vostres ossos... Açò mai ho va pensar la protagonista de la rondalla.

Aquesta s’anomena Toneta la de les Alcoianes. Com tots sabeu, als pobles més menuts des de sempre s’ha posat un malnom a la família i aquest perdura a través de les generacions. Com hem dit, el poble està prop d’Alcoi, i possiblement alguns familiars de la nostra xiqueta serien de la ciutat. D’ahí el nom.

Doncs bé, una volta, quan Toneta era joveneta, una nit de desembre li va canviar la vida... Feia fred, molt de fred. Hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa. Sabeu altre tret de Toneta? Era molt mal creguda!! Moltes vegades feia bones trastades, i eixa nit no anava a ser una excepció. Ella ben cabuda, ben cabuda, va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol. Sabeu què és la flassada? Una peça  teixida de llana, de cotó o de fibra sintètica amb lligats i colors diversos que s'usa com a abrigall en el llit. Per l’època de l’any en que es trobava, la gastava a muntó, i era hora de pegar-li una passadeta d’aigua i sabó.

Ella, que no tenia altre moment al dia (ironitzar-ho), allà que va marxar. Li va dir a sa mare que volia dormir a ca la Raquel de Perones, la seua millor amiga. Sempre estaven juntes, així que de segur que d’aquesta manera no alçaria sospites!

Eren les deu de la nit; tot era fosc com una gola de llop,i quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. No obstant, ni la gelada més freda de qualsevol dels hiverns anava a fer canviar d’opinió a la Toneta la de les Alcoianes.

Voleu saber què va passar després? Doncs obriu ben bé les orelles, que allà va!

A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que entremig de la fressa que feia el vent de les branques despullades, sentia gemegar un infant. (NYAAAA, NYAAAA : Imitar plor d’un xiquet)

-Això és un xiquet que plora per ací!- Va dir-se tota estranyada. Ella era ben valenta, i allà que va anar. No hi havia misteri en el poble que se li pogués resistir.

-Nyaaaaaa, nyaaaaaaa!!- s’oïa en la fosca.

Com s’havia imaginat, sí que plorava un criançó. I ben prop.

Davallant a pleret (Aquesta és una expressió per referir-se a anar, traslladar-se lentament, sense pressa) entre els oms, se’l va sentir a la vora.

-Nyaaaaa, nyaaaaa!!

A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera (Antigament les conegudes faroles o focus d’avui en dia no existien, aleshores en recipients transparents on es posava oli i una metxa normalment de cotó i així s’il·luminava els racons foscos del poble o també a les cases) va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.

-Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò... si açò encara no deu tindre un any. I tot solet damunt la neu!! Ai mare meua, pobret, pobret...

La xiqueta no podia creure el que estava veient, no li passava pel cap que algú pugués abandonar una coseta tan petita i més amb el fred que feia. Es compadia de tot cor de l’infant.

Ella, que vivia al seu món, ja estava imaginant d’emportar-se’l a casa.

-Aiii, quina alegria, un germanet en qui jugar. Aiii que bé, podré vestir-lo en els meus bolquerets de quan era menuda. Aiiiiii, així segur que mai m’avorrisc, i el trauré a passejar, i li donaré sopetes....

No podia estar més emocionada. En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en un braç i amb la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan costera. El petit tenia uns plors que s’ho estroçava. I va ser ahí, al obrir la boca, quan va veure blanquejar alguna cosa dintre.

-Ohhh, si ja té dentetes!!!- exclamà admirada la fadrina. Estava estranyada, ja que era molt menut com per a que li haveren eixit ja les dents.

- I queixalets també!!!- Retrucà el xiquet, amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. Va obrir una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats... Sabeu què és un porc senglar? Doncs, paregut, o inclús pitjor!!!

(Obrir la boca) Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics, plens d’impudícia i de maldat.

-AIIIIIIIIII!! (Cridar)

La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixa a caure en terra. Es sentí una gran tamborinada. (SILENCI) El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim. Res, això és el que hi havia ara al sòl. Com si d’art de màgia es tractara, bé, en aquest cas, art de bruixeria, Toneta tornava a estar sola al camí.

Però com ja hem dit abans, ella era ben coratjosa- i desobedient també!!-. Resonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca!... Allà anava a quedar-se ella, per favor... Eixe no era el seu estil.

Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costereta avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Safareig és una altra manera d’anomenar el llavador, per si algú desconeixia aquesta paraula.

Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa (Fer com si estàs llavant alguna cosa). No anem a mentir, estava tota temorosa, però si alguna cosa se li donava bé a banda d’escapar-se de casa, era dominar-se la por. I allà que estava ella, frega que et frega, intentant no pensar en el que havia passat però sense deixar d’estar alerta.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat alguna cosa. Podeu imaginar-se què era...? Una dona alta, moooolt alta. Flaca, moooolt flaca. Anava endolada. Antigament, encara que en alguns pobles continua mantenint-se, quan faltava algun familiar, normalment el marit, les dones canviaven tot el seu vestuari. Fora tot allò que tinga color, tot de negre. Així es volia o es vol simbolitzar pena, com que hi ha mancança d’alguna cosa, en aquest cas, d’un ésser volgut. Concretament, per a que us feu una idea, duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i negres, molt negres.

Es va posar a llavar furiosament. I llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.

A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, és a dir, anava mirant què feia, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota. Estava atemorida.

Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera. Com sabeu, als pobles tothom es coneix, i diuen, que sols amb el caminar, des de lluny, ja pots saber si és Pepet o Tonet. És més, es saps la vida de cadascun dels teus veïns, la de la seua família, quantes fanecaes de bancals té i si té ganao de porcs. Per això, li va xocar moltíssim no reconeixer-la, i sobretot, no esperava que cap persona bé del cap estigués a eixes hores a eixe lloc (Ella era l’excepció, clar: ironitzar-ho)

Voleu saber de qui es tractava? Doncs presteu atenció.

-Escolte, bona dona- digué Toneta sense poder estar-se’n. Aquella no es callava ni encara que la mataren, més curiosa...

La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda. Seguia a la seua, llava que et llava, com qui sent ploure.

-Quin fred que fa aquesta nit!- que va prosseguir Toneta. Res: la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.

Toneta la de les Alcoianes, que era molt molt cabuda, va insistir:

-Escolte, escolte, bona dona! Sap què m’ha passat venint?- Intentava la Toneta donar-li conversa. Açò és el que es referia la meua companya al que és fer un barret, però en aquest cas, més un monòleg.

La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els peus, damunt la neu, se li gelave, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.

-Escolte, escolte!- cridava ja aguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i parlava.. i m’ha mostrat uns queixalots!...

La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:

-Són com aquestos?- preguntà.

I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet! Recordeu, com els jabalins!!

Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal comença a enfosquir-se, i una negra tela li ho va tapar tot...

Quan retornà en sí, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Tremolava, suava, estava roja...horrible.

Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mog colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.

Mai ningú ha sabut què és el que va passar aquella nit, però sabeu una cosa? Toneta no va tornar a anar sola al llavador, i sobretot, mai de nit.

I....rondalla contada, rondalla acabada!

Hem escollit aquesta rondalla perquè és la que vam contar a classe. En primer lloc cal destacar que ens va costar una mica decidir com anavem a fer-ho, però allà que vam anar!

Cadascuna del grup es va preparar una part, aprenent-la de memòria i, com que hi havia parts de diàleg, també ficant-se al paper i dramatitzant-ho. La veritat és que va ser un poc costós, ja que voliem aprendre'ns-la a la perfecció. I així que ho vàrem fer. Quan vam acabar de narrar-ho, vam començar a explicar per què l'elecció d'aquesta.

Primerament, cal dir que alguna que altra ja la coneixia per haver-la escoltat de menuda, aleshores eixe fet va ser el definitiu per triar "I queixalets també!" abans que qualsevol altra desconeguda. A més a més, considerem que Enric Valor és el pare de les rondalles valencianes i calia visibilitzar-lo més si cap, per a que a les aules encara ressonen les seues paraules. Un geni com aquest no pot caure en l'oblit!

Relacionat amb el seu autor, s'ha de dir que aquest fa un excel•lent ús de les descripcions, sap introduir els espais fent sentir que hi ets allí mateixa. Penàguila, el poble on ocorre la rondalla es va poder recrear a la nostra classe gràcies a les oracions tan detallades de Valor. A més a més, l'ús de frases fetes ens va parèixer molt interessant, ja que és un aspecte lèxic molt ric que està perdent-se una mica i podem utilitzar-les al nostre dia a dia. La cultura popular, de poble, també va suposar un factor decissiu per a elegir-la, ja que ens va agradar molt explicar costums als nostres companys (com anar a fer la bugada o fer un barret).

No podem oblidar que estem formant-nos per a ser docents, i la manera dinàmica de presentar i treballar-la a classe que sen's va ocòrrer seria la següent:

En primer lloc caldria ambientar la classe amb dibuixos de vegetació pròpia de Penàguila, mostrar al mapa on es situa... El mateix faríem amb els personatges principals, com Toneta, la vellarda, el nadó, els familiars de la xiqueta, etc. Vàrem pensar que aquest recurs rondallístic podria ser útil per als dies de plutja, on no poden eixir al pati; aprofitant eixe toc de por que ressideix a la història, podriem utilitzar també ciris, baixar les persianes i anar creant una situació misteriosa.

Relacionant-ho amb altres matèries podriem aprofitar a naturals i socials per parlar de la natura i la geografia, a educació en valors fets com no desobeïr als pares, o si ens trobem algú en apurs ajudar-li... A classe de llengua podriem treballar el variat lèxic que ens ofereix com hem dit anteriorment, i també proposem fer una mena de teatret on treballaríem l'expressió corporal i parlar davant el públic (Ja que açò últim no hem tingut l'oportunitat de treballar-ho quan erem nosaltres menudes i estem fent-ho ara a la Universitat per primera vegada a classes com aquesta).

Com podem veure, hi ha moltíssimes formes d'aprofitar una rondalla, implicant a l'alumnat, qui de segur, després de coneixer-la, igual que nostres, mai aniria de nit i assoles a un llavador!!